9.12.09

Algunes reflexions sobre el cas Aminetu Haidar

por Salvador Pallarès-Garí

En aquests moments en què escric aquestes ratlles, la situació és crítica. Aminetu rebutja el seguiment mèdic. S’aïlla de l’entorn el màxim possible.
El moviment solidari amb el Sàhara li demana que deixe la vaga de fam. Però ella està decidida a arribar al final. Els mitjans publiquen una carta dels seus fills demanant auxili. Un crit en el desert?
Però, per què hem arribat en aquest punt?
En primer lloc, cal subratllar el paral·lelisme, anecdòtic(?), que presenta el cas Haidar amb el cas global del poble sahrauí. Hi ha una coincidència de dates (14 de novembre 2009: expulsió d’Aminetu del Sàhara Occidental; 14/XI/1975, Acords tripartits de Madrid: Espanya abandona el Sàhara a mans de les dictadures marroquina i mauritana).
La política, no gens erràtica, dels governs de la democràcia espanyola, de donar carta de validesa a aquells acords franquistes, que mai no van ser publicats al BOE, ni acceptats mai per l’ONU, arriba, als dies actuals, a produir afirmacions (el president JL Rodríguez dixit) del gènere “l’interés general ha de primar en les bones relacions amb el Marroc”, és a dir, no ens importa gens allò que li puga ocórrer, a Aminetu, ni al poble sahrauí.
Els diferents governs del regne d’Espanya saben del cert que al Sàhara Occidental ocupat, il·legalment, pel Marroc, es violen contínuament els drets humans. En base a què, sinó, Moratinos ofereix a Aminetu l’estatut de refugiada? Però; per què no ho denuncia als fòrums corresponents? Per què, dóna suport a la concessió al Marroc de l’estatut avançat en la Unió Europea? I això malgrat que a l’article 2n d’aquest acord hi ha escrit,negre sobre blanc, que el Marroc es compromet a respectar els drets humans! Recordeu que Espanya no podia entrar al Mercat Comú, perquè no respectava els drets humans?
Però, ací no estem parlant d’un cas aïllat, no és Aminetu Haidar, una veu solitària. En aquests moments, hi ha, set sahrauís pendents d’una condemna que pot ser a mort, per reclamar el mateix que reclama ella: la llibertat per al seu poble.
Quina democràcia és la marroquina? A tots els telenotícies, i telediarios, hom pot comprovar que El Aaiun és un estat policial, repressor.

La justícia universal
La justícia espanyola s’ha declarat incompetent per atendre la denúncia presentada per Aminetu Haidar, contra els funcionaris marroquins que la van segrestar per 24 hores, li van retirar el passaport i la van obligar a pujar en un avió.
És una de les conseqüències de la fracassada llei de justícia universal que permetria, a un jutge espanyol, perseguir delictes contra els Drets Humans a tot el món. Però, en aquest conflicte hi elements diferenciadors. En primer lloc, el territori del Sàhara Occidental no és un territori aliè a l’administració espanyola. Encara és un territori per descolonitzar, i l’ONU no ha acceptat mai l’ocupació marroquina. És a dir, el delicte que motiva l’acusació de la Sra. Haidar ha estat comés en territori que, administrativament, encara és espanyol. no hi cap el sobreseïment de la causa. En segon lloc, la mare de la Sra. Haidar té la nacionalitat espanyola, amb la qual cosa els delictes comesos sí que afecten una ciutadana espanyola. La filla de la qual ha estat segrestada i se li ha retirat la documentació.
I, Moratinos, en un esforç “sobrehumà” li havia ofert la nacionalitat espanyola!

És el llenguatge del Marroc que ja ha posat sobre la taula la cooperació marroquina en matèria d’immigració, de tràfic de drogues... l’interés general.

Els diferents governs espanyols han estat sotmesos al xantatge dels marroquins. Han practicat una política poruga de l’estruç. Els darrers governs s’han omplert la boca, això sí, per via de la, llavors, Secretària d’estat de cooperació, la “prosahrauí” Leire Pajín, dient que són el govern que més ajuda humanitària ha enviat als campaments de refugiats. Però, els sahrauís no volen peixos, volen pescar (i en saben) al seu país, en llibertat.

No sé en quina situació es trobarà el “cas Haidar”. Desitge que estiga recuperada, amb els seus fills. Però, si el desenllaç és el de la seua mort, els responsables en seran els governs espanyol, el marroquí, directament; n’hi ha d’altres, com el francés, que també en seran còmplices.
Desitgem que no haja de morir ningú perquè els governs espanyols traguen el cap de sota de l’ala, i posen, de veres, mans a l’obra. Descolonitzen el Sàhara Occidental.
09.12.09

--------------
Este texto expresa la opinion del autor y no de los moderadores del foro.

Share/Bookmark